Edat Mitjana Catalana (Medieval Catalan Age)

Tractament: Dramatització; Gènere: Adaptació al cine; Època: Edat Mitjana "Parsifal", cinta de Selecciones Huguet, codirigida el 1951 per Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma, i basada en la darrera òpera de Wagner, obra favorita de Mangrané, i en un recopilatori de llegendes medievals recollides per autors com Chrétien de Troyes o Wolfram von Eschenbach, lliurement adaptades. El guió té un plantejament circular que parteix d’una hipotètica III Guerra Mundial en la que Espanya hi està involucrada i durant la qual uns soldats troben un manuscrit que, mitjançant el flash back, ens retrotrau al segle V. Mangrané va contractar al reconegut operador Cecilio Paniagua, responsable d’una meravellosa fotografia en blanc i negre que ens recorda films com Die Nibelungen (1924), de Fritz Lang, o Alexandr Nevski (1938) i Ivan, el terrible (1944), de Sergei Eisenstein. L’estètica d’aquest film, potent en picats i contrapicats i amb contrallums excepcionals, traspassa la semàntica dels mites i de la mística, dotant-los de consciència identitària, donant a entendre que el Montsalvat wagnerià és en realitat la muntanya de Montserrat, de fet, aquesta és l’únic element que la relaciona amb Catalunya (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Històric; Època: Edat Mitjana "El Cid" (1961), d’Anthony Mann, que, a manera de western, explica les aventures de Rodrigo Díaz de Vivar. Malgrat que va comptar amb l’assessoria històrica de Ramón Menéndez Pidal, l’alteritat dels fets històrics resultà curiosament rellevant, quant a la relació d’aquest aventurer amb els territoris catalans, que fou premeditadament omesa, ja que no es fa cap menció a l’etapa d’El Cid a Saragossa a les ordres d’Al-Muqtadir, i cap respecte les diferències mantingudes amb el comte Berenguer Ramon II. És per això que, més enllà de considerar-lo un simple film d’entreteniment, atenent l’any de realització, l’elecció d’Espanya com a lloc de rodatge i el recolzament prestat pel dictador Francisco Franco, "El Cid" s’ha de visionar en clau política, un heroi que després de lluitar per la seva independència, se sotmet a la voluntat del rei Alfons. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Adaptació al Cine, Històric; Època: Edat Mitjana Miguel Iglesias realitzà "La hijas del Cid o La Espada del Cid", un producte modest i pseudohistòric en el que apareixen els comtes de Barcelona i on el drama se centra en l’erroni episodi que apareix al Cantar del Mio Cid (segle XIII), protagonitzat pels infants de Carrión, quan segons aquesta gesta humiliaren donya Elvira i donya Flor. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Dramatització; Gènere: Comèdia; Època: Edat Mitjana Començada la dècada dels anys setanta, amb l’inici de la desaparició de la censura i de la mà de l’anomenat cinema del destape, Joaquim Coll Espona realitzà "Las correrías del vizconde Arnau" (1973), un vulgar i adotzenat film que emprà allò que podríem denominar narrativa “preterista”, és a dir, aplicar al present estructures mentals del passat, ja que la trama còmica en que es basava era, precisament, aplicar conductes del passat medieval en el present del segle XX (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Dramatització; Gènere: Comèdia; Època: Edat Mitjana Carles Mira realitzà el 1978 el seu primer llargmetratge "La portentosa vida del padre Vicente", basant-se en una obra publicada l’any 1735, pel frare de l'Orde de Predicadors, Francesc Vidal Micó, dedicada a recrear la vida del patró del país valencià, Sant Vicente Ferrer. La narrativa plantejada a La portentosa vida del padre Vicente era la pròpia de les auques amb tocs de lletania beata. Malgrat la seva originalitat i bons propòsits, però, el film, dotat d’un to festiu, llibertí, grotesc, escatològic i popular, fou qualificat per alguns com un mer producte de la transició espanyola o com a una astracanada de mal gust. Si bé aquestes opinions no els manca certa raó, la cinta no deixa de ser, però, una divertida crítica a la beateria i a les institucions eclesiàstiques, esquitxada d’un surrealisme faller molt singular. En el seu moment la cinta causà molt rebombori, fonamentalment dins els sectors blaveristes fortament conservadors i reaccionaris, i fins i tot l’arquebisbat de València considerà el film com un insult al poble valencià, fet que incità a Carles Mira a interposar una denúncia per injúries contra la institució religiosa. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Dramatització; Gènere: Històric; Època: Edat Mitjana

El 1263, el rei Jaume I d'Aragó organitza un debat entre representants del judaisme i el cristianisme sobre si Jesús era el Messies o no. La "Disputa de Barcelona" o controvèrsia jueva va ser un debat entre cristians i jueus fet a Barcelona el 1263 segons l'era cristiana, o l'any 5023 de l'era jueva. Va començar el divendres 20 de juliol i continuà els dies 23, 26 i 27. Per part jueva va argumentar el rabí Bonastruc ça Porta, que aleshores tenia 70 anys, i per part cristiana el convers Pau Crestià i Raimon de Penyafort, ambdós frares dominics.Les dues parts van creure's vencedores de la disputa.

Tractament: Dramatització; Gènere: Drama; Època: Edat Mitjana En el cas de "Daniya" (1987), transcripció fonètica de Dénia en àrab, Carles Mira, amb l’assessorament de l’arabista i catedràtic Mikel de Epalza Ferrer, pretenia mostrar els grans exponents culturals del món andalusí, poetes, filòsofs i científics i que segons ell havien quedat ocults darrera el triomfalisme hispà. El seu objectiu era plasmar en to burlesc el xoc entre la refinada cultura d’Al Andalus, al 1058 en clara decadència, i la catalana, aleshores en formació, i que, donada la conjuntura, solament podia traduir-se en la impossibilitat d’un enteniment entre elles, una situació que Mira plasma metafòricament a través de la impossible història d’amor entre els protagonistes, Bernat i l’esclava Laila. En aquest sentit, el film peca d’una elegíaca desmesura vers tot el musulmà. Carles Mira realitzà una comèdia d’aventures, un road movie mediterrani medieval dotat d’un cert to reivindicatiu nacionalista, que pretenia fer una crítica social corrosiva sobre el món hispà de l'Alta Edat mitjana, al que el film tracta de fonamentalista. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Dramatització; Gènere: Animació; Època: Edat Mitjana

Tractament: Dramatització; Gènere: Històric i Aventures; Època: Edat Mitjana Amb "Tramontana" (1991) trobem un film que comença a configurar una forma diferent de guionitzar l’edat mitjana, amb una insistent preocupació pel versemblant i mitjançant el docudrama, tot barrejant ficció amb documentació històrica, amb l’afany d’oferir un entreteniment que alhora fos didàctic, a base de incloure textos, mapes i una veu en off rememorativa. Uns elements que a voltes acaben trencant el ritme narratiu de la cinta, desposseint-la de vigor i de força. Només començar, la utilització d’imatges d’època per als crèdits ja ens indica que estem davant un tractament fílmic on l’ambientació històrica és el més important, subratllada a través del primeríssim primer pla i el paneo de la primera seqüència: sobre una taula plena d’aliments, a la manera de natura morta, aquest moviment de càmera ens permet descobrir el personatge de Jaume I. La història de Tramontana està ambientada al segle XIII i ens parla d’una Catalunya pirinenca assolada per la pobresa, després de la conquesta de Borriana per Jaume I, i la consegüent deportació de la població musulmana. L’argument se centra en les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran, per acabar instal·lant-se a Borriana. El nus de l’acció transcorre, doncs, durant el viatge vers la recerca d’una terra que possibiliti als protagonistes el dret a tenir un futur, és a dir, un film que es nodreix de l’estructura bàsica dels clàssics road movie nord-americans, però ambientada en el nebulós ambient de l’Edat Mitjana. Durant el viatge, com a rerafons de les emocions i les experiències dels personatges, el toc històric l’aporta la guerra de reconquesta iniciada per Jaume I. En general, a Tramontana la planificació resulta àgil, però el ritme fílmic no és massa adequat, és lent, imitant el de Robert Bresson a Lancelot du Lac (1974), però sense marcar estil o caràcter, i els encadenats de les escenes resulten sincopats, com si fossin les tessel·les mal juxtaposades d’un mosaic ple de contingut, però embolcallat per una pàtina naïf. Malgrat tot, resulta una benintencionada epopeia medieval que practica un honest plantejament historiogràfic, explicant de manera molt acurada l’ocupació del Xarq al-Àndalus i il·lustrant amb efectivitat tot el procés de colonització, deixant molt clar que aquella conquesta obeïa a una voluntat política en pro de l’enriquiment dels senyors i que estava legitimada per l’església. Tot i sent massa deutora d’altres de la seva classe, Tramontana es va realitzar amb molta cura, tractant de superar amb bastant d’enginy les limitacions del pressupost que tenien. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Històric; Època: Edat Mitjana La història transcorre al segle XI, quan els comtats catalans d'ambdós costats dels Pirineus després de no renovar el jurament de fidelitat amb el rei franc es troben en plena expansió cap al sud i combatent contra l'aliança musulmana formada per amazics, muladites autòctons i àrabs. Arnau és un noble cristià, valent i fidel a les seves idees, el preferit del Comte de Barcelona, i es trobarà enmig de passions amoroses i aferrissades lluites pel poder. La sèrie va ésser rodada en pel·lícula cinematogràfica i en bona part en escenaris naturals catalans i aragonesos. El tema dels crèdits, "Arnau", és cantat pel mateix Carles Sabater. Fonamentalment, es tracta d’una obra que cerca plasmar la màgia de la llegenda, no pas l’atmosfera històrica, ni elegiàtica del mite. Sense renunciar a la vessant mitològica del personatge, el que s’intenta és humanitzar-lo i fer-lo més polièdric, fet pel qual els guionistes defugiren bastant de les fons tradicionals literàries: Marià Aguiló, Marià Milà Fontanals, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Miquel Ferrà, o Josep Maria de Segarra, entre d’altres. La promoció d’aquest film partia del següent principi: "Si el comte Arnau va existir o no, no importa. El que importa és el mite. Un mite propi i no aliè. Arnau no és una història, sinó moltes. Humanes, màgiques, polítiques, emocionants".

La personalitat fixada al llarg del temps i que caracteritza el comte Arnau és la d’un tirà, pecador, luxuriós, poc pietós i capaç de cometre el pitjor dels pecats de l’època, el sacrilegi. Els guionistes, però, sense renunciar del tot al caràcter bàsic i pla de l’Arnau de la llegenda, introdueixen altres matisos que ajuden a fer-lo més humà i polièdric, fent més amable i contradictori el personatge. De totes maneres, per a no abandonar del tot aquestes característiques sobre la maldat, d’altra banda molt atractives cinematogràficament, el que el guió ofereix és l’acrobàcia argumental de traspassar-les al seu antagonista, el seu cunyat Odalric.

En aquest producte el concepte presentista és molt fort, entenen com a presentisme l’actitud que se serveix del pretèrit per a fixar models morals del present. En aquest sentit tenim un comte Arnau que és presentat com el garant del concepte d’unitat multicultural, a través de la seva relació amb el sarraí Yazid, responsable, mitjançant una juguesca, de civilitzar el comte. Güell defuig el tradicional tractament de confrontació moros/cristians, i tracta aquest fet sota la mentalitat del seu present, el segle XX. La configuració fílmica del personatge d’Arnau també emfatitza la vessant d’un heroi nacional que s’inscriu en un país que comença a vertebrar-se a partir dels comtats catalans de la Marca Hispànica, insistint així en el caràcter presentista del film, ja que resulta molt evident el paral·lelisme amb el caràcter identitari i nacionalista que ja es vivia a la dècada dels noranta. En el cas d’Arnau, a més a més, alguns han volgut veure un tocs de presentisme irònic, associant el personatges d’Odalric, Garza i Yazid amb els polítics Àngel Colom, Pilar Rahola i Felipe González respectivament. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Dramatització; Gènere: Comèdia; Època: Edat Mitjana En el cas de "Don Jaime el Conquistador" (1994), d’Antoni Verdaguer, ens trobem davant d’una lliure adaptació de l’obra de Frederic Pitarra, aquí convertida en un mediocre vodevil musical que empra el passat per a ridiculitzar el present polític i desmitificar-lo.

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Biografia; Època: Edat Mitjana El 2001 s’estrenà "Carles, príncep de Viana", de Sílvia Quer, adaptació per a televisió de la novel·la "El príncep de Viana", que Mariona Ibars va publicar el 1996, una ficció basada en fets reals succeïts a mitjans del segle XV. L’adaptació fou produïda per TV3 i s’hi potenciava un entramat basat en intrigues cortesanes i en un drama familiar nodrit de brutals complots per tal d’aconseguir el tro de Navarra. Una lluita que enfrontava l'hereu legítim del regne, el príncep Carles, amb l'usurpador que era el seu propi pare, Joan de Trastàmara. Es tracta d’una ambiciosa coproducció franco-italiana dotada d’una trama intimista esquitxada d’algunes escenes de gran espectacularitat, enregistrades, però, amb molts pocs mitjans, a la manera d’Orson Welles. Quer va muntar una harmònica mixtura entre plans de conjunt i primers plans que ajudaven a fer de l’èpica un discurs fonamentalment intimista. Novament, ens tornem a trobar amb un producte presentista i també, però, alliçonador, que procura evidenciar i ressaltar tot allò que en el personatge protagonista resultava susceptible de convertir-se en vigent per a l’espectador, un objectiu que resultà massa forçat i poc creïble. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Documentalisme; Gènere: Documental; Època: Edat Mitjana El 2003 David Grau realitzà "A la recerca del Grial", que inaugurà un tipus de produccions que es caracteritzen per un apropament al fet històric molt singular i que marcà un punt d’inflexió en la producció catalana, una forma originalment ambigua de documental ficció amb una clara voluntat didàctica i que té com a antecedent més directe "Tramontana" (1991), de Carlos Pérez Ferré. A la recerca del Grial parteix d’una posada en escena onírica i planeja una temàtica massa ambiciosa, del mite del Grial fins al canvi climàtic, fet que converteix el producte en quelcom massa pretensiós. Es tracta d’un conjunt de recreacions dramatitzades que tenen l’evident intenció de plasmar un temps o uns fets històrics reals, cercant, no solament la versemblança, sinó també l’objectivitat històrica, mitjançant la inclusió d’opinions d’experts en el tema tractat. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Històric; Època: Edat Mitjana

Tractament: Dramatització; Gènere: Històric; Època: Edat Mitjana El 2006 es realitza, "Tirant lo Blanc", de Vicente Aranda, basat en el llibre homònim de Joanot Martorell (1490). Es tracta d’un film on la humanització de l’heroi és tan radical que fins i tot s’arriba a presentar com un malalt emocional. La cinta posa un excessiu èmfasi sobre el sensual i l’eròtic, intentant imitar, sense aconseguir-lo, la proposta estètica de "Dangerous Liaisons" (1988), de Stephen Frears, fet que banalitza la història i la desposseeix d’interès. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Biografia; Època: Edat Mitjana Curiós i fallit intent de la sèrie "King Conqueror" (2009), de Josep Antoni Escrivà, de la que solament se’n va enregistrar un capítol, tot recreant l’estètica d’Excalibur (1891), de John Boorman (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Biografia; Època: Edat Mitjana Ermessenda està ambientada en el segle XI, i relata gran part de la història d'Ermessenda de Carcassona, esposa de Ramon Borrell, i que va ser comtessa de Barcelona, Girona i Osona entre 993 i 1057, governant durant seixanta anys (primer conjuntament amb el seu fill Berenguer Ramon I, posteriorment sola i finalment amb el seu nét Ramon Berenguer I), i malgrat viure en una època en què la política estava fortament dominada pels homes, i aconseguint arribar a ser una de les dones més poderoses i influents de la Història de Catalunya. Respecte les inexactituds històriques d’aquest producte, la primera té a veure amb la campanya de publicitat, ja que, quan es va començar a promocionar s’emprava el reclam: "Ermessenda, la dona més poderosa de la història de Catalunya". Catalunya ja era una unitat jurídica i política territorialment a la manera que es mostra a la sèrie? Molts han vist bastants imprecisions més, moltes de les quals poden consultar-se a l’exhaustiu escrit realitzat per Ferran Vital al seu blogs.sapiens.cat/historiadorvital, per tant, no cal entrar aquí a relacionar-les, més, tenint en compte que el propi Güell va deixar molt clar, tal com també ho havia fet en el cas d’Arnau, que la seva intenció era entretenir, i no pas la d’oferir un docudrama estrictament històric. L’elecció d’aquest personatge femení com a protagonista d’un moment històric tan altament masculinitzat –configuració del feudalisme-, equilibrat amb el pes del personatge també femení de Riquilda i que funciona com a contrapunt de la protagonista, coincideix amb l’actualitat de realització, la del 2011, quan la reivindicació feminista era un dels grans temes socials a debat, és per això que resulta tan eficaçment atractiu que el nus de l’acció a la sèrie s’articuli des d’aquesta perspectiva, és a dir, no tant des de la crònica d’uns fets històrics concrets, sinó des de l’alteritat que suposa que un personatge com el d’Ermessenda s’enfronti a antics castlans i veguers, enmig de la configuració d’un règim d’homes fet per a homes.

Així doncs, tornem a trobar-nos amb aquesta tendència clàssica "presentista": emprar el pretèrit per a parlar, fonamentalment, del present. En aquest cas, d’un present emocional i íntim que transcorre entre els passadissos i els racons d’un palau comtal, enmig d'un moment històric clau per al Principat i d’una societat que tot just començava a estructurar-se i havia d’assumir les noves pràctiques feudals, les convenientiae o convinences, uns contractes mitjançant els quals les parts es posaven d'acord entre si, lliurement, i sense mediació de cap jurisprudència pública superior, imposant-se unes obligacions mútues que quedaven segellades documentalment per escrit i garantides amb un jurament solemne. Aquests contractes plantejaven un desafiaven obert de castlans i veguers a les potestas comtals, moltes vegades, per mitjà de la guerra i de la violència. Elements que a la sèrie s’emfatitzen per a donar més força a una trama on Ermessenda actua com a eix vertebral. Per tant, davant la figura escollida i el moment que li va tocar viure, a ningú se li pot escapar l’afortunada oportunitat meta-argumental del producte: entitats subordinades políticament -castlans i veguers- que, en rebel·lió, són capaces d’instaurar un nou ordre jurídic, fiscal i territorial. Estem parlant d’una producció de 2011, per tant, l’analogia amb el present català resulta meridiana. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Dramatització; Gènere: Històric; Època: Edat Mitjana Un film hagiogràfic femení és "Armengola, la leyenda" (2011), de Pablo Riquelme, dedicat a un personatge fictici d’Orihuela i que empra la història com a mer rerafons per a entretenir, tot resultant un pretensiós producte de moros i cristians, dotat d’un exagerat sentit èpic a la manera de "Fuenteovejuna" (1947), d’Antonio Román, adaptació cinematogràfica de l’obra teatral de Lope de Vega (1613). (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Històric; Època: Edat Mitjana Un altre exemple que empra "la història" com a mer rerafons per a entretenir, el constitueix la sèrie de vint-i-nou capítols "The Borgias" (2011), de Neil Jordan, amb un tractament que s’escapa de l’històric per a entrar en la banalització del truculent, tot participant de la mateixa estètica efectista de "Game of Thrones" (2011). (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Docudrama; Època: Edat Mitjana "Jo, Ramon Llull" (2016), de Joan Gallifa i Antoni Tortajada, realització que pretenia, tal com manifestava el propi Antoni Tortajada, allunyar l’espectador de la imatge del Llull més pietós i apropar-lo a un Llull més desconegut. No es tractava doncs de resseguir la vida del beat, sinó la del diplomàtic, la del polític, la del que va visitar tots els papes coetanis a ell, tots els reis i els personatges més representatius de la seva època. Ara bé, l’assemblatge narratiu que s’emprà, partint del clàssic recurs del llibre trobat, amb una part dramatitzada que resulta feble, massa emfàtica, lenta i de pesada planificació, i una altra plenament documental i més interessant, mitjançant entrevistes i consultes a experts, converteix el producte en quelcom massa desequilibrat. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Dramatització; Gènere: Històric; Època: Edat Mitjana "Knightfall" (2017), creada per Don Handfield i Richard Rayner, recollida aquesta llista perquè al primer episodi es fa referència a que la filla del rei de França vol casar-se amb el rei de Catalunya, una dada que despertà una desfermada controvèrsia entre historiadors, alguns dels quals empraren despectivament el terme independentista per a qualificar la sèrie. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Hagiogràfic; Gènere: Biografia; Època: Edat Mitjana "Comtes. L’origen de Catalunya" (2017), de Carles Porta, amb un guió elaborat per l’escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol. Es tracta d’una docusèrie que relata el procés que van emprendre els primers comtes catalans per aconseguir la independència de l’imperi carolingi, reconstruint el regnat de Guifré el Pelós, Guifré Borrell, Sunyer I i Borrell II, dedicant a cadascun dels personatges històrics un capítol de mitja hora, presentats per l’actriu Marta Marco que apareix immiscida en la pròpia acció, emprant un mètode molt proper al de "Jo, Ramon Llull". El recurs narratiu emprat és el de la ficció dramàtica combinada amb el testimoni de sis historiadors, que aporten el context de l’època i ajuden a interpretar els fets, intentant aportar a la sèrie rigor històric, junt amb una acurada posada en escena. Malgrat, però, els intents d’objectivitat, novament, tornem a trobar aquí el recurrent "presentisme", reconegut públicament tant pel propi director com pel guionista. Aquesta expressa dualitat, l’afany de rigor i, a la vegada, un premeditat presentisme, combinats a més amb una utilització molt sofisticada d’efectes visuals, resulta a vegades molt propera a l’estètica del videojoc, fent grinyolar els objectius de rigor perseguits. També, l’estètica gore emprada a les escenes d’acció no contribueix gens a la versemblança desitjada. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Dramatització; Gènere: Històric; Època: Edat Mitjana "Pàtria. La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama" (2017), de Joan Frank Charansonnet, que narra dues històries que transcorren paral·leles, una al segle VIII i una altra al XV. Un film de to èpic, llegendari, fantàstic i grandiloqüent que intenta explicar l’origen de Catalunya des del més pur dels presentismes, tot cercant crear una mena de Braveheart a la catalana. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)

Tractament: Recreació dramatitzada; Gènere: Adaptació al cine; Època: Edat Mitjana En ple procés independentista, Televisió de Catalunya i Atresmedia decidiren coproduir La catedral del mar (2017), una sèrie de vuit capítols dirigida per Jordi Frades, ambientada a la Barcelona del segle XIV i que explica la història d'Arnau Estanyol, un humil criat de la terra que, fugint amb el seu pare dels abusos dels senyors feudals del camp, es refugia a Barcelona i es converteix en home lliure, fins arribar a experimentar un ascens social accelerat que l’alliberarà de la misèria. Novament el "presentisme" es fa palès, com ja hi era en el mateix plantejament de l’obra d’Ildefonso Falcones (2006) en la que es basa el guió, d’altra banda excessivament supeditat a la novel·la. El protagonisme dels bastaixos de ribera en aquesta història no fa sinó encarnar el valor que la societat civil ha tingut sempre a l’hora d’entendre la configuració del fet i el fer catalans. En el cas d’aquesta història es tractava de construir una església amb voluntat d’esdevenir la catedral d’una perifèria, portada a terme gràcies al voluntarisme intel·ligent, eficaç i disciplinat de la gent, i no pas gràcies al de les institucions. Formalment, la sèrie presenta una desconnexió estètica en el tractament de les escenes molt evident, sent les d’exterior les que més pequen d’irrealitat o de pàtina plàstica més propera al teatre que al cinema. Quant a l’ús de la violència, resulta massa exagerat i, a les interpretacions, a voltes recorden les afectades teatralitzacions del segle XIX, i en altres ocasions a escenes més pròpies de les actuals sèries per a adolescents. (Ana Fernández Alvárez & Joan Solé Camardons)